No necessito arribar la primera, ni tan sols la segona. Només em cal no estar morta d’esma, no ser perfecte, i senzillament, arribar. M’agradaria poder quedar-me un temps a casa i ser molt mare, maríssima, sense que això signifiqués que sóc una nefasta periodista o mala professional. Voldria poder estar tranquil·la a la feina sense mirar en rellotge i treure el fetge per la boca per arribar a la llar d’ infants. Voldria no pensar en tot allò que em queda per fer a la redacció mentre gronxo una princesa al parc i que fer-ho no em fes sentir mala mare.
Voldria acabar el dia mirant-me un minut la cara i trobar-me i sentir-me i saber que hi sóc i cap a on vaig. Voldria tenir millor veu per cantar Puff en drac màgic, la lluna la pruna i el sol solet. Voldria tenir més encant llegint contes de dracs i prínceps i no alçar tant la veu. Sí que necessito ser la millor mare.
Voldria no sentir-me culpable per no haver recuperat la figura després de portar un èsser humà al món. Per no ser la Pe, ni l’ Angelina ni cal altre nina perfecta i harmònica.
Algú fa un temps va pensar que les dones haviem de ser més lliures i estar menys sotmeses. Quanta raó! Que podiem treballar i ser independents i no quedar-nos a casa només fent de mastressa i mare. Quanta raó!
No creieu però que ens van treure les cadenes… només les van destensar per donar-nos una falsa idea de llibertat. Ser lliure és triar. Ara una mica de tot. Ara només una cosa. Ara només l’altra.
Desallibereu-nos, ja! L’ alliberament fins ara és una mena d’esclavatge.
Més del mateix, hi ha una trajectòria definida on descrius els sentiments contradictoris, contraposats i pensar i pensar cap a on he d’anar, que és millor,… que em satisfarà més. Penso que les dones, si més no, patiu de malalties exclusives del vostre gènere, per culpa del discurs alliberador on us vau fer entrar, un parany del qual encara no heu sortit i tot això per culpa d’aquest mon androgen més no poder. Crec que el veritable alliberament, rau en la llibertat de ser el que es vol ser i el que es vol fer. I sigui l’idioma que sigui, sempre estas al vell mig del cor, en aquell racó on viuen els sentiments que ens dominen.
Jordi Costa i Plaza (;)